Audios Caramelles
LA DANSA DE L'AMOR Totes les veus Soprano Contralt Baix i Tenor
REPIC DE CAMPANES Totes les veus Veu 1 Veu 2 Veu 3
GENÍS DEL MONESTIR Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
REPIC DE CAMPANES Totes les veus Veu 1 Veu 2 Veu 3
GENÍS DEL MONESTIR Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
Audios Nadales
El cant dels ocells Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
Happy X-mas Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
La festa dels Reis Cançó
La Pastora Caterina Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
Tres grans Majestats Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
Happy X-mas Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
La festa dels Reis Cançó
La Pastora Caterina Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
Tres grans Majestats Totes les veus Soprano Contralt Tenor Baix
Llegenda del comte Arnau
(La Coral va participar en l'acte interpretant la cançó del Comte Arnau).
És la nit de Difunts. Una foscor profunda ha davallat com un mantell damunt les terres de la Baronia dels Mataplana. El silenci embolcalla muntanyes, valls, camins, silenci només trencat de tant en tant per l’udol d’un llop i el xerric intermitent dels grills.
És la nit de Difunts. Una foscor profunda ha davallat com un mantell damunt les terres de la Baronia dels Mataplana. El silenci embolcalla muntanyes, valls, camins, silenci només trencat de tant en tant per l’udol d’un llop i el xerric intermitent dels grills.
Mig amagat entre els arbres s’enlaira el castell dels Mataplana. (De lluny
estant, s’albira una finestra que roman oberta, des d’on es filtra una lleugera
llum, que entre ombres deixa endevinar la figura d’una dona que broda.
Lentament una remor sorda es deixa sentir,
que va augmentant en intensitat fins esdevenir un veritable temperi.
De llevant, per la porta del gorg dels Banyuts, surt la trepa del malèfic
comte Arnau, ànima en pena condemnada a vagar eternament com a càstig per les
seves malifetes.
La dona que broda en la finestra del castell ho sap. Els pagesos de les
rodalies ho saben. Tothom ho sap i es per això que portes i finestres resten
tancades. Només la dona sap que el comte Arnau és tot flames i que no hi ha
porta ni finestra que se li resisteixi
Aquella tarda, abans que caigués el
sol, un caminant de cabells blancs, mirada clara i serena es va aturar davant
la seva porta i li digué:
- Bona tarda tingueu, noble dama. No us sorprengueu si us
dic que aquest vespre rebreu visita, de qui ja sabeu. No temeu res, que el
comte Arnau no té poder contra vós. No barreu portes i finestres perquè no hi
ha barrera humana que li pugui impedir el pas. Recordeu, però, que sempre que pronuncieu el seu nom el convidareu
a atansar-se a vós, mes quan cregueu que ja és massa a la vora sense por repetiu “Valga’m, Déu, val”, i sereu
protegida.
- Agraeixo vostres paraules, gentil cavaller, i no dubteu
que en faré un ús profitós de tot el que m’heu dit. Camineu en pau i que el
camí us dugui ventura.
- Quedeu en pau, senyora.
I el caminant va prosseguir el seu camí.
Ara dona Elvira, mentre broda, recorda els ecos del caminant que se li
confonen amb la figura del seu marit, el comte Arnau, que en tant que fou amb
vida, sovintejà aquests sostres quan governava amb mà de ferro aquestes
contrades alhora que practicava el seu art preferit, la caça. I ara, aquí
asseguda, mentre broda d’esma, esguarda la foscor en tant que la remor callada
del silenci s’escampa per valls i muntanyes i li anuncia la visita del comte, que
succeeix com un terratrèmol.
A lloms del seu flamíger cavall negre, que és el mateix diable, el comte,
envoltat de flames, i acompanyat de les seves hosts infernals, es presenta
davant la reixa on la dona broda.
CANÇÓ DEL
COMTE ARNAU
—¿Tota sola feu
la vetlla — muller leal?
¿tota sola feu la
vetlla, — ¡viudeta igual?
—No la faig jo
tota sola, — compte l' Arnau,
no la faig jo
tota sola — ¡al meu palau!
—¿Qui teniu per
companyia — muller leal?
¿Qui teniu per
companyia — viudeta igual?
—Déu i la Verge
María — compte l' Arnau,
Déu i la Verge
María — ¡que al cel estant!
—¿Què es això que
us surt del cap — compte l' Arnau?
¿Què es això que
us surt del cap? — ¡ai quin espant!
— Males coses que he pensades — muller leal,
males coses que
he pensades — ¡viudeta igual!
—¿Què es lo que
us ix per las mans — compte l' Arnau?
¿què es lo que
'us ix per las mans? — ¡ai quin espant!
—Males coses que
he tocades — muller leal,
males coses que
he tocades — ¡viudeta igual!
¿Què es aquest
soroll que sento — compte l' Arnau?
¿Què es aquest
soroll que sento? — fora el palau!
—Es lo cavall que
m' espera — muller leal,
es lo cavall que
m' espera — ¡viudeta igual!
—Baixeu-li el gra
i la civada — compte l' Arnau,
baixeu-li el gra
i la civada — ¡no passi fam!
—No menja gra ni
civada — muller leal,
sinó ànimes
condemnades — ¡viudeta igual!
Cada cop que diu
comte l’Arnau, aquest fa una passa envers ella. Sis vegades ha esmentat el seu
nom, sis passes s’hi ha apropat. La comtessa ja sent el seu alè a tocar el rostre.
La dona exclama:
—¿A on vos han donat
posada, comte l’Arnau?
— A l’infern me
l' han donada , viudeta igual.
—¿Per què allí us
l’han donada, valga’m Déu val?
—Per pagar mal
las soldades , muller leal.
—Feu-ne tancar
aquella mina que dóna al convent de monges
de Sant Joan, comte l’Arnau!
—¿Quina hora és
que el gall ja canta?
—Las dotze hores
són tocades!
—Ara per la
despedida dem-nos las mans.
—Massa me las
cremaríeu ¡válgam Dèu,val!
El comte, que s’havia anat acostant lentament i traspassat els ferros de la
reixa sense ni tan sols socarrimar-los, en sentir les darreres paraules de la
comtessa, se sent irremeiablement llençat a la nit, a la seva eterna cavalcada infernal.
Féu tancar la mina, que porta al convent de monges. Les darreres paraules
de la dona li fan venir a la memòria esdeveniments caòtics i encara molt presents.
Era una tarda de cacera. Es va fer tard i tota la comitiva s’encaminà al
monestir de Sant Joan per demanar aixopluc. Cavaller d’alt llinatge com era, el
sortí a rebre la mare abadessa.
“És diu Adelais, i plora i vetlla, té unes dents que
esgarrifen de blancor, i té uns ulls estirats com una ametlla amb unes nines
negres que fan por. La cella fina al bell encís ajuda, sempre bada de llavi un pensament i té la
galta una miqueta aguda on la carn hi reposa dolçament. És d’espatlla rodona i
molt tranquil·la, i és el cabell una riuada d’or, i quan parla un diria que
refila, que té una veu que va de dret al cor. I si camina, es gronxa o es
decanta, hi ha en el seu braç com un volar d’ocell, i encara té joventut i
molta planta i borrissol de prunes a la pell.”
I el comte Arnau la veu i la desitja. No és home avesat a contenir el
desig. Se li adreça i a cau d’orella diu:
«- Voldria jo ser el sant que us aconsola, el bell Crist
que teniu clavat en creu i espiar-vos els ulls quan esteu sola guaitant com us
vestiu i us despulleu. I potser per Nadal o Sant Silvestre o per Corpus, que és
dia beneït, us llevaré el baldó de la finestra i us faré companyia dintre el
llit.»
I vet aquí que un bon dia, a una hora foscant enllà valls i rierols,
n’Adalais veu un home, arrapat a les pedres del convent, que desclava la reixa,
i se la guaita de fit a fit, clavant-li les nines com un clau. És el comte
Arnau, que fins a la cambra s’ha enfilat i ve a complir la promesa que li féu
aquella nit.
«- No és fill d’una barjaula qui ve a vostra cel·la
monacal; ja veieu que compleixo la meva paraula i no duc cap intent de fer-vos
mal.»
I l’abadessa se sent perduda, abandonada, el seu cap un embolic que dol i
vol, i tot d’una cau desmaiada damunt del llit. Ell l’agafa del cap i se la
mira, suaument, sense fer brogit. I ella obre els ulls i encara amb el cap
tèrbol se’l mira,
«...amb aquells ulls que semblen esguardar de molt
endins. I s’abracen, les mans ardides d’ell ja recorren el seu cos, cauen les
robes mal cosides, i del cap els fuig la raó,»
«És el comte un homenàs de bona planta, amb nou pams
estirats, barbanegrenc, i duu a mitja galta el senyal d’un trenc. L’ull d’un to
com la fulla de la l’alzina, oberts i vius els finestralls del nas, el front
molt bru, la cabellera fina, la mà peluda i enfortit el braç. Porta cuiro ferrat
a les costelles, un barret amb plomalles i galons i capa afermallada amb tres
sivelles que li va del clatell fins als talons. »
La pren en braços i per la finestra on la reixa ja fa estona que no hi és,
davalla sense esforç fins el cavall que l’espera impacient i se l’endú lluny,
allà on ningú no la pot trobar
«I quan la feina de baixar han finida el comte Arnau fa
un crit i compareix un criat, amb la sella ben guarnida i el cavall que renilla
i es deleix. I la pugen al llom i ella s’esmuny a vora d’ell i on aniran no ho
sap, amb l’esperó que punxa, el cavall corre i a l’abadessa va rodant-li el
cap.»
El comte Arnau se sent fort i senyor, i també amo de terres, d’homes i
donzelles. I duu amb ell una munió de gossos que el serveixen quan el rampell de
la cacera li puja per l’espinada.
I és lluna fosca, i l’horda d’animals que gruny i espera, amb roncs i
gemecs li dóna la benvinguda, i ara tots s’enfilen muntanya amunt, el cavall,
el genet amb la monja en els seus braços, i la rècula de gossos que els
segueix. Hi ha soroll de ferradures, esbufecs, aücs i clapir continu que
eixorden el silenci de la nit.
I vet aquí que una cérvola se’ls hi travessa, fa un bot i guilla per on la
vegetació es fa més espessa i embrossada. I tota la catèrvola s’hi llença
darrera seu en persecució arrauxada. En la foscor les ombres s’allargassen i
els pàl·lids reflexos de la lluna dibuixen formes i fan endevinar figures allà
on no hi ha res. I aviat l’estol perd el rastre, però l’ànsia i el desig de
sang no se’ls esborra i les goles bavegen d’avidesa. I tot d’una l’aire s’omple
de crits, renills, gemecs i grunys de fera, que la bandada ha entrellucat una
nova presa: el comte i l’abadessa! que
ara senten a la pell les dents esmolades que es claven, esgarrinxen,
esquarteren, i sense temps de ni tan sols treure l’espasa ja els cans els arrosseguen mig inconscients, el blanc de les
dents tacat de sang, l’esbufec del desig, el llarg udol de la cacera...
Al dia següent la gent de la contrada va trobar els seus cossos sense vida,
espedaçats. Ningú no va saber explicar què havia succeït.
De llavors ençà la seva ànima en pena resta condemnada a cavalcar
eternament damunt del seu cavall, en nits de tempesta, envoltats tots dos de
flames, al temps que se senten cridar i clapir els gossos que els segueixen.
«Als boscatges veureu que s’hi congria una mena de tropa
i de ramat, que li va fent la més rara companyia i li dóna com un bleix
d’esperitat. Al pas del seu cavall només hi ha el fàstic, només l’angúnia, els
llavis udolants»
Als braços duu la monja amistançada, també condemnada. I així vaguen, fins
a la mitjanit que canta el gall, i toca fi la cursa esbojarrada.
Per por a trobar-se amb la llodrigada del comte ningú no gosa sortir
aquella nit per les contrades de la baronia, ja que es tem que qui es trobi amb
la malèfica processó quedarà també encantat i condemnat a córrer com un
esperitat rere seu.
Encara ara se sent a algú que assegura haver sentit els crits o el corn de
caça del comte o els lladrucs dels gossos o, fins i tot, haver-lo vist en les
nits de lluna plena.
«No és veritat que jegui en sepultura, que jo l’he vist, que encara va
pel món, que és igual, ben igual de la figura, de les galtes i els ulls i el nas
i el front. Però si passa, no diu res ni et mira, i treu com tot de fum i
d’espurnall, i té el posat d’un home que delira i com si anés lligat dalt de
cavall.»
I és que el comte Arnau no va saber viure en vida, i aquest és el seu
turment més greu, pensar que si ara visqués, la vida plena gaudiria i no la
malmetria com ho va fer.
«M’havien dit que en cloure les parpelles, l’ànima viva era ànima de
fet, que coneixia els vols de les estrelles i se li despullava tot secret; veia Déu i el diable cara a cara, tastava el
gust dels aires més pregons, i sabia la
llei que mou i empara la gràcia d’aquest món i els altres mons; però jo no sé res, ni veig cap cosa que no
sigui tenebra al voltant meu, la veritat
per mi resta tan closa com el temps que negava el nom de Déu. De tant en tant algú que s’arrossega em passa
gemegant pel meu costat, una altra ombra
potser que amb l’ala frega la meva ombra de pobre condemnat. Ni vols de serafins ni meravelles, tot és esquerp, tot negre, tot gasiu; les estrelles per mi són tan estrelles i tan
menudes com quan era viu! Com el rastre que el gos no deixa lliure m’atrau la
sang i tot el mal que he fet, i em
tortura un desig de tornar a viure, que
mai podré sentir-me satisfet. L’enveja
m’apercaça, em ronca i crida, i és el
meu càstig de deliri agut, una gran
enyorança de la vida i un esglai en mirar com he viscut! I això encara m’ajup i
em mortifica i fa més esmolat el meu turment, perquè no he sabut viure gens ni mica i ara
sabria viure plenament.»
I és que condemnat a viure vagant eternament sense conèixer la pau del món,
vol ser deslliurat d’aquest destí cruel. Indaga les estrelles, consulta les
entranyes de la terra i les bruixes en l’hora més negrenca de la nit, i espera
que el secret més pregon a la fi se li reveli:
«- Vosaltres, bruixes, no sabeu remei perquè un que es mort conegui les
estrelles i no voli amorrat sempre a l’herbei, i perquè la seva ànima damnada, que cavalca per una eternitat, trobi la font petita i amagada d’on raja
l’aigua de la veritat?
I una s’acosta roja de les trenes, i sense dents i sense res de res, li diu:
- Jo conec les teves penes i te’n podria alliberar del pes; vine i escolta’m: vius en captiveri d’un
batibull si és agre si és sonor, i et
volta la fumera del misteri perquè tu mai has conegut l’amor. Has de córrer pel món de nit i dia i escoltar
les entranyes dels mortals, fins al punt
que el teu seny coneixeria que és l’amor de debò i què és l’amor fals. L’amor és una cosa més segura, no és aspre ni arrauxat ni desentès, només té un sol desig l’amor que dura: donar-ho tot, però no prendre res.»
«I allà dalt, en la fosca, mig perdudes, seguint les voltes dels eterns
camins les estrelletes castes i menudes tremolaven enceses cel endins.»
Representació del Comte Arnau al Monestir de Santa Maria de Lillet
El dia 7 d’octubre de 2017, al monestir de
Santa Maria de Lillet, el Centre d’Estudis Lillet va recrear la figura del
Comte Arnau, heroi llegendari de les contrades pirinenques.
L’acte s’inicià amb el recitat de fragments
del poema del Comte Arnau de Josep Maria de Sagarra pel rapsoda Toni Gol. En
concret varen ser tres, el rapte d’Adalais, la temptació i la mort del Comte
Arnau.
Tot seguit es procedí a representar la
llegenda del Comte Arnau. L’origen del mite es creu que rau en la cançó popular
d’Arnau, personatge de creació popular, no pas històric. En la cançó l’ànima en
pena del comte s’apareix a la seva vídua, amb qui entaula un estrany llenguatge
en què l’ànima condemnada fa un repàs als temes de la seva vida en comú al
temps que expressa les seves lamentacions pels greus perjudicis que va causar
mentre era viu. Si l’origen del mite es troba en la cançó, posteriorment s’ha
anat enriquint amb la incrustació d’altres llegendes locals, que inicialment
contaven amb altres herois que han estat substituïts pel comte. Igualment, en
el món literari, diversos autors han recreat la seva figura, afegint encara més
complexitat al mite.
En conjunt la història del comte Arnau resulta
una successió inconnexa d’elements extrets dels diferents indrets on encara es
manté viva la llegenda (Gombrèn, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Alt
Berguedà...) sense una línia raonada i sense una mínima cohesió que es
tradueixi en un relat coherent i en una narració amb plantejament, nus i
desenllaç.
A manca de l’esmentat relat coherent, hem
optat per reescriure aquesta llegenda , tenint en compte els trets comuns que
apareixen allà on s’ha recollit la cançó, trets que recull la balada: ànima en
pena, conversa amb la vídua, interès per les filles i mossos, el foc i la trepa
que acompanya el comte i que el volta per tot el cos, les soldades mal pagades,
l’entorn nocturn de l’aparició i el cavall que reclama el comte i que suggereix
una cavalcada infernal . (Els dos darrers paràgrafs basats en Josep Romeu i
Figueres: El Comte Arnau a Gombrèn,
Mataplana i Montgrony). Altres mites que han contribuït a engrandir la
llegenda són el mite del Mal Caçador, les monges pecadores de Sant Joan de les
Abadesses, i els entorns geogràfics de Gombrèn, Ripoll, Castell dels Mataplana
i Sant Joan de les Abadesses, que semblen el nucli on va néixer la cançó.
El relat de la llegenda tal com es va
representar el podeu trobar en aquest blog en l’entrada documents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)